Julià Puche Ferrándiz
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Julián Puche Ferrándiz  25 juny 1915 Madrid |
| Mort | 1984 (68/69 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | artista faller |
| Família | |
| Fills | Pepe Puche Hernández |
Julià Puche Ferrándiz (Carabanchel Alto, Madrid, 25 de juny de 1915 - 18 d'abril de 1984) va ser un artista faller, el primer de la nissaga dels Puche, sent pare de Josep Puche i iaio de Marina Puche.[1] El seu germà Emilio també va plantar falles, a Argentina, en els anys 50.[1] Forma part de l'anomenada generació d'or d'artistes fallers,[1] plantant en secció especial setze anys consecutius[1] i obtenint sis ninots indultats.[2]
Biografia[modifica]
Nascut al municipi madrileny de Carabanchel Alto per motius laborals de son pare,[3] prompte la família es trasllada a València, ingressant el 1928 en l'Acadèmia de Sant Carles.[3][4]
Aprenent del pintor i cartellista Vicent Canet Cabellón,[4] debuta junt a ell en 1942 amb una falla en Burjassot,[5] començant a plantar aleshores junt al seu germà Emilio modestes falles fins que en 1948 planta per a la comissió Guillem de Castro-Na Jordana-Beneficència, situada al costat del seu taller al carrer de Guillem de Castro.[5] Formaria part de la falla i plantaria en ella els anys següents.[5] En 1951 es crea l'actual Falla de Na Jordana, a partir de fallers de la Falla de la Plaça de la Santa Creu, plantant aquell primer primer any amb un altre artista. Quan en 1952 aquell artista fera bou i deixara inacabat el cadafal a mes i mig de la plantà, Julià Puche agafaria l'encàrrec, plantant en els dos cantons del mateix carrer dos falles de gran factura.[5] Durant la dècada de 1950, Julià Puche va créixer com artista, guanyant un primer premi de secció segona i aconseguint dos ninots indultats en 1958 i 1959.[5] En 1961 torna a plantar per a Na Jordana, on ho faria durant set anys seguits, fins a 1967.[5] La seua primera falla d'este període, anomenada Dur endavant una falla..., estava rematada per un llaurador amb mocador al cap que canviava d'expressió facial segons la incidència de la llum.[5] En 1964 fa una de les seues millors falles, Temptació, coneguda per la del dimoniet per tindre un dimoni al remat.[5] Tot i el bon treball realitzat, la falla sols va obtindre el segon premi d'especial.[5] En 1965 obté el primer premi de secció especial,[5] repetint el mateix resultat amb la mateixa falla en 1975, amb Naufraguen les tradicions.[5] Entre 1969 i 1972 planta a la Falla del Convent de Jerusalem, obtenint dos primers premis d'especial i dos ninots indultats.[5]
A partir dels anys 70 comença a adoptar una estètica més caricaturesca per influència del seu fill Pepe, que acabava de llicenciar-se en Belles Arts.[2][5] També en estes dates comença a modelar grups de figures en un sol bloc,[5] i va ser un dels pioners en apropar els cadafals a nivell de terra, apropant l'obra al visitant.[5] Tot i l'adaptació a l'estètica caricaturesca, als seus últims treballs a Secció Especial en 1974 i 1975 va fer valdre el seu domini de la figuració clàssica i el retrat.[5]
En setembre de 1971 va ser elegit Mestre Major del Gremi d'Artistes Fallers, exercint fins a 1975.[1] En 1981 fa la seua última falla, per a Espartero-Ramón y Cajal, obtenint el ninot indultat.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 No hi ha dos sense tres: Marina, els Puche i Bolseria article d'Iván Esbrí d'ADEF per al llibret de Bosseria - Tros Alt de 2015
- ↑ 2,0 2,1 «Cien años del gen Puche al servicio de las fallas». Las Provincias, 09-06-2015.
- ↑ 3,0 3,1 Julián Puche, de Madrid a las fallas article a Distrito Fallas
- ↑ 4,0 4,1 Historia de las fallas. Valencia: Levante - El Mercantil Valenciano, 1990, p. 264. ISBN 84-87502-04-0.
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 5,12 5,13 5,14 5,15 Stardust memories, article de Vicent Borrego i Pitarch en 2015